Un mal dia...

(Vaig néixer en temps d'esperança, però els aprofitats se la van quedar tota per ells, per consum propi...Els altres ens ha tocat pagar la multa.)

El temps i les males passades et van encabronant. Només els amics que et queden veuen darrera d'aquests ulls cansats l'espurna que encara brilla. Encara sort, perquè ni jo mateix hi crec. Cada cop baix que la vida t'ofereix et recorda les cruïlles on vas triar la opció errònia. On seríem si haguèssim demostrat a cada pas la gran valua dels nostres actes i pensaments, on hauríem arribat? Perquè no hem sabut satisfer les espectatives d'aquells què esperaven a cada pas l'encert del nostre savi diagnòstic, la nostra irrefutable teoria per prèmer el botó que obre la porta de l'Olimp, on només van els triats.

Ara, molts anys més tard del dia que vam començar a arrossegar-nos pel fang, barallant-nos dia a dia amb la crua realitat i havent de demostrar a cada pas, amb arguments feixugs i improvables, la tímida esperança què s'amaga darrera dels nostres actes; aquí estem tremolant i a punt de caure de pur cansament vital.

No serà així, de moment mai ho ha estat, però el tímid somriure que acompanyava ja fa un temps cada pensament, cada acció des del fons del cor, ja no lluieix, en l'entesa que no hi ha prou caliu per escalfar l'ànima.

Encara sort dels amics que veuen l'espurna darrera el dolor...

...Doncs això: un mal dia; demà serà millor.