Mandenllus

Xenialitat de Kamandunga???

Akí Mandenllús, estamos rodeados!!! Mei dei, mei dei, estamos rodeados!!!

Mas d'en Lluch . Centre Semiobert de Justícia Juvenil amb contractació esclavista i encoberta (i consentida, que treballar és treballar) a travès de les cooperatives Mas d'en Lluch i La Gritella(1986-1988). S'ha de destacar que en la millor època treballavem torns de dilluns a divendres (dormint al centre), de dilluns a dilluns i setmana de festa de dilluns a dilluns ( en definitiva una setmanada de prop de 100 hores per 84000 ptes. quan a un centre propi es cobrava unes 140000 ptes. per fer 37 hores). Tancat al cap de 2 anys i reobert posteriorment seguint les pautes de la pirateria oficial, a travès d'una cooperativa aquest cop amb més entitat (Trajecte Labor), però amb resultat idèntic. Actualment crec que està dedicat a reinserció de toxicoaddictes.

Com li deu passar a tothom en la seva primera feina, per mi va resultar un cúmul de sensacions intenses, algunes positives i altres no tant, però profundament enriquidores. Després de dues campanyes de monitor amb nois de Medi Obert de Justícia Juvenil, em va trucar un amic per si m'interessava treballar a un centre de justícia juvenil ubicat a un Mas perdut al mig de la muntanya. Feia un any què havia finalitzat els estudis de magisteri "amb més pena que glòria" i amb més interès per l'educació al camp social què no per la docència.

Sense saber on collons anava, pallá que ens anem, confiant que els companys, prou experimentats, ja em posaran al dia. Un mes d'agost molt tranki, a finals apareix un noiet escanyolit i tal i la trankilitat de la vida educativa-rural en quatre dies a mar que se'n va. El fotut arriba quan, sense temps per veure en de què anava l'ofici, al senyor "Kefe" de Tarragona, Dom Mariné, se li acut la brillant idea de desfer l'equip que hi treballava, per motius polític-religiòs-lo que em va explicar el mossén del poble-que allò és una comuna, etc., etc. (és a dir ridículus); munta una entrevista-examen de TBO on els únics què "aprovem"som els últims incorporats, els 2 elements pressumptament poc contaminats (que feia 2 dies que hi treballavem) als quals se'ns afegeixen 4 companys que encara tenen menys idea que nosaltres, però que són "de bona pasta" i amb "moltes ganes" (Mariné dixit), ens posa un director i una directora també novells (què sort tenim de la seva competència) i com es deia en un joc de carrer de la meva infantesa "a camochar!".

A partir d'aquest moment se succeeixen tot tipus de situacions d'aquestes que li donen salsa a la vida. A més de respondre als requeriments d'una professió per la qual no havíem estat formats, en condicions de vida a les quals no estavem gaire fets, l'"entorn" no acompanyava gaire: pressions des dels serveis territorials per incorporar l'equip persones triades pel seu cognom; treballadors que feien principalment la funció d'informadors sobre el terreny del cappo; al Mas hi havien zones senyalades pels enginyers com a inhabitables pel perill d'ensorrar-se, i per on els menors podien transitar fàcilment; prohibició expressa des de la capitania general dels serveis territorials de treballar amb granja o hort, tal com es treballava al primer equip, cedint en canvi ma d'obra barata a una empressa d'explotació vinícola,... L'experiència es va estendre durant 9 mesos més, quan es va tancar el centre per motius que encara deconec. Cada un va seguir el seu camí, la majoria hem continuat treballant en l'educació, en àmbits molt diferents, a nivells molt diferents. Amb l'entusiasme, la il·lusió i la ingenuïtat d'aquell temps, potser no, però la majoria de nosaltres, allà on estem encara anem donant guerra (o això voldria pensar...)

En definitiva, aquells temps van suposar una gran lliçò de:

• què es pot fer sense tenir ni idea però amb moltes ganes (= res, o cremar-se -burning out li diuen- i veure que no tens ni puta idea, cosa que ja sabies abans).

• què quan més amunt en l'escala de comandaments, pitjor (no sempre, és clar)


• què els nois què passaven per aquests centres alguns "no triomfen a la vida", però se la saben ben llarga.


• què les bones idees sense coherència, pfffff.
  
• què si tots els dies petes la xerrada a la nit l'endemà quedes fet caldo


• què si condueixes sense carnet, millor no aparcar a la lluna de la Venta d'en Pubill davant la guardia civil.

• què amb bons companys, pots treballar en circumstàncies molt dures, però pots viure moments insuperables.

En definitiva, una gran experiència i un gran plaer d'haver pogut compartir aquells dies amb el Jordi Molina i el Jordi Roig, el Joan "bombero" Rovira i el Joan Cubells, la meva petita i gran companya de torn, la Roser Massip, la potenta Marina Arnau, els super dire i super sots, el Javier i la Miserincòrdia, i la Ivonne Amoròs i el Francesc Arjona (per part de la cooperativa Gritella) i també encara que menys temps però també amb molt de gust, el Biel Roig, el Salva Pascual i la Tere Olivé i la Mònica Villena (de la primera cooperativa Mas d'en Lluch) que juntament amb altres companys, amb gran il·lusió i iniciativa, van posar en marxa aquest centre que pretenia ser una experiència avançada i molt en la línia del que ha estat el centre Can Coguls "Oriol Badia", referent educatiu en tot l'àmbit estatal. Especial menció a la gran cuinera i persona Montse i el seu home, l'Amadeu, i als nois que tan bons i mals moments ens van fer passar però que tant ens van ensenyar (i amb el discret desig què la vida els hagi donat una altra/es oportunitat/s per reeixir).