DEPORTEE

Il·lustrat amb la desgràcia dels camperols mexicans què es van estavellar amb l'avió què els acomiadava novament cap a Mèxic, després de treballar pel "germà ric" per quatre txavos, l'autor d'aquesta cançó es rebela contra el drama dels què busquen una millor existència lluny del terra que els va veure créixer. El drama què milions d'HUMANS pateixen, què veiem impassibles a la pantalla de TV, menjant una pizza familiar planificant les properes vacances, i què quan truca la nostra porta per demanar les molles que el vam robar de casa seva, ens fa pensar: Què s'adaptin a la nostra cultura!!! exigim prenent un burger i una coca-cola, després de veure Avatar.

Deportado, (Plane wreck at Los Gatos)
Woody Guthrie/Marty Hoofman, traducció al castellà de Roy Brown


La cosecha ya está, se pudren los melocotones
Las naranjas en sus canastas amontonadas están
Ellos regresan por avión a la frontera mejicana
Que paguen de nuevo si quieren cruzar.



El padre de mi padre vadeó ese río
Le quitaron todo el dinero que él trabajó
Mis hermanos y hermanas laboraron los frutales
Se montaron al camión hasta caer y morir.



Adiós a mi Juan, adiós Rosalita
Adiós mis amigos, Jesús y María
No tendrás tu nombre al viajar el aeroplano
Para ellos solo serás Deportado.



Ilegales somos unos, a otros no nos quieren
Se acaba el contrato, hay que seguir
Son seiscientas millas a la frontera Mexicana
Nos largan cual ladrones que hay que acechar



Morimos en sus montes, morimos en sus desiertos
Morimos sobre sus valles y sobre sus llanos
Morimos bajo sus árboles y sus matorales
En ambos lados del rio, nos morimos igual



El aeroplano prendió en fuego sobre el Cañón Los Gatos
Un bólido de luz conmovió nuestros montes
¿Y estos amigos, cual hojas secas regados?
La radio comenta: sólo son deportados



¿Así se labora en nuestros grandiosos huertos?
¿Recoger de esta manera nuestro frutal?
¿Caer como hojas secas y pudrirnos en la tierra
Tu nombre será siempre el Deportado?




"Donde haya niños con hambre y llorando,donde la gente no sea libre,donde los hombres luchen por sus derechos,allí estaré yo..." (Woody Guthrie)

Forever young

Francis Auderset, bon exemple d'il·lusió i vocació eterna de joventut, amb un ample somriure davant qualsevol circumstància, sense treva per a superar el següent obstacle. Per sempre jove

Bob Dylan: Forever Young - Por siempre joven

Que Dios te bendiga y te proteja siempre

que tus deseos se hagan todos realidad

que hagas siempre por otros

y otros hagan por ti

que construyas tu escalera a las estrellas

y subas cada peldaño

que permanezcas por siempre joven,

por siempre joven, por siempre joven,

que permanezcas por siempre joven.

Que crezcas para ser virtuoso,

que crezcas para ser auténtico

que siempre conozcas la verdad

y veas la luz que te rodea.

Que seas siempre valiente

seas firme y fuerte,

que permanezcas por siempre joven,

por siempre joven, por siempre joven,

que permanezcas por siempre joven.

Que tus manos siempre estén ocupadas

que tus pies siempre sean veloces

y que tengas una fuerte base

para cuando el viento cambie de golpe

que tu corazón siempre esté alegre

que tu canción sea siempre cantada

que permanezcas por siempre joven,

por siempre joven, por siempre joven,

que permanezcas por siempre joven.

Mandenllus

Xenialitat de Kamandunga???

Akí Mandenllús, estamos rodeados!!! Mei dei, mei dei, estamos rodeados!!!

Mas d'en Lluch . Centre Semiobert de Justícia Juvenil amb contractació esclavista i encoberta (i consentida, que treballar és treballar) a travès de les cooperatives Mas d'en Lluch i La Gritella(1986-1988). S'ha de destacar que en la millor època treballavem torns de dilluns a divendres (dormint al centre), de dilluns a dilluns i setmana de festa de dilluns a dilluns ( en definitiva una setmanada de prop de 100 hores per 84000 ptes. quan a un centre propi es cobrava unes 140000 ptes. per fer 37 hores). Tancat al cap de 2 anys i reobert posteriorment seguint les pautes de la pirateria oficial, a travès d'una cooperativa aquest cop amb més entitat (Trajecte Labor), però amb resultat idèntic. Actualment crec que està dedicat a reinserció de toxicoaddictes.

Com li deu passar a tothom en la seva primera feina, per mi va resultar un cúmul de sensacions intenses, algunes positives i altres no tant, però profundament enriquidores. Després de dues campanyes de monitor amb nois de Medi Obert de Justícia Juvenil, em va trucar un amic per si m'interessava treballar a un centre de justícia juvenil ubicat a un Mas perdut al mig de la muntanya. Feia un any què havia finalitzat els estudis de magisteri "amb més pena que glòria" i amb més interès per l'educació al camp social què no per la docència.

Sense saber on collons anava, pallá que ens anem, confiant que els companys, prou experimentats, ja em posaran al dia. Un mes d'agost molt tranki, a finals apareix un noiet escanyolit i tal i la trankilitat de la vida educativa-rural en quatre dies a mar que se'n va. El fotut arriba quan, sense temps per veure en de què anava l'ofici, al senyor "Kefe" de Tarragona, Dom Mariné, se li acut la brillant idea de desfer l'equip que hi treballava, per motius polític-religiòs-lo que em va explicar el mossén del poble-que allò és una comuna, etc., etc. (és a dir ridículus); munta una entrevista-examen de TBO on els únics què "aprovem"som els últims incorporats, els 2 elements pressumptament poc contaminats (que feia 2 dies que hi treballavem) als quals se'ns afegeixen 4 companys que encara tenen menys idea que nosaltres, però que són "de bona pasta" i amb "moltes ganes" (Mariné dixit), ens posa un director i una directora també novells (què sort tenim de la seva competència) i com es deia en un joc de carrer de la meva infantesa "a camochar!".

A partir d'aquest moment se succeeixen tot tipus de situacions d'aquestes que li donen salsa a la vida. A més de respondre als requeriments d'una professió per la qual no havíem estat formats, en condicions de vida a les quals no estavem gaire fets, l'"entorn" no acompanyava gaire: pressions des dels serveis territorials per incorporar l'equip persones triades pel seu cognom; treballadors que feien principalment la funció d'informadors sobre el terreny del cappo; al Mas hi havien zones senyalades pels enginyers com a inhabitables pel perill d'ensorrar-se, i per on els menors podien transitar fàcilment; prohibició expressa des de la capitania general dels serveis territorials de treballar amb granja o hort, tal com es treballava al primer equip, cedint en canvi ma d'obra barata a una empressa d'explotació vinícola,... L'experiència es va estendre durant 9 mesos més, quan es va tancar el centre per motius que encara deconec. Cada un va seguir el seu camí, la majoria hem continuat treballant en l'educació, en àmbits molt diferents, a nivells molt diferents. Amb l'entusiasme, la il·lusió i la ingenuïtat d'aquell temps, potser no, però la majoria de nosaltres, allà on estem encara anem donant guerra (o això voldria pensar...)

En definitiva, aquells temps van suposar una gran lliçò de:

• què es pot fer sense tenir ni idea però amb moltes ganes (= res, o cremar-se -burning out li diuen- i veure que no tens ni puta idea, cosa que ja sabies abans).

• què quan més amunt en l'escala de comandaments, pitjor (no sempre, és clar)


• què els nois què passaven per aquests centres alguns "no triomfen a la vida", però se la saben ben llarga.


• què les bones idees sense coherència, pfffff.
  
• què si tots els dies petes la xerrada a la nit l'endemà quedes fet caldo


• què si condueixes sense carnet, millor no aparcar a la lluna de la Venta d'en Pubill davant la guardia civil.

• què amb bons companys, pots treballar en circumstàncies molt dures, però pots viure moments insuperables.

En definitiva, una gran experiència i un gran plaer d'haver pogut compartir aquells dies amb el Jordi Molina i el Jordi Roig, el Joan "bombero" Rovira i el Joan Cubells, la meva petita i gran companya de torn, la Roser Massip, la potenta Marina Arnau, els super dire i super sots, el Javier i la Miserincòrdia, i la Ivonne Amoròs i el Francesc Arjona (per part de la cooperativa Gritella) i també encara que menys temps però també amb molt de gust, el Biel Roig, el Salva Pascual i la Tere Olivé i la Mònica Villena (de la primera cooperativa Mas d'en Lluch) que juntament amb altres companys, amb gran il·lusió i iniciativa, van posar en marxa aquest centre que pretenia ser una experiència avançada i molt en la línia del que ha estat el centre Can Coguls "Oriol Badia", referent educatiu en tot l'àmbit estatal. Especial menció a la gran cuinera i persona Montse i el seu home, l'Amadeu, i als nois que tan bons i mals moments ens van fer passar però que tant ens van ensenyar (i amb el discret desig què la vida els hagi donat una altra/es oportunitat/s per reeixir).

Homenaje a Víctor Jara

A pesar del tiempo en que vivimos, inmersos en la globalización económica e ideológica, que nos impide pensar que un mundo mejor sea posible, muchos creíamos no hace mucho en la posibilidad de un mundo más justo e igualitario. Quizás fue solamente un sueño, pero la apariencia, dentro de los círculos "revolucionarios", era muy real. Como banda sonora, la música de los cantautores predecía un horizonte en el que los hombres seríamos hermanos, la riqueza repartida y la explotación del hombre por el hombre abolida. Por encima de todas las voces, la de Víctor Jara, un valiente y comprometido cantautor chileno del cual la leyenda contaba que murió desangrado, con las manos y la lengua cortadas a manos del alzamiento militar de Pinochet el 11 de septiembre de 1973. Víctor Jara, eso si, murió salvajemente torturado el 16 de septiembre de 1973 en el Estadio Chile que hoy lleva su nombre, quedando en la memoria colectiva como estandarte de la lucha por la igualdad de los hombres y de los pueblos.

A pesar de todo lo que ha cambiado la percepción del mundo, lo atado que todo nos parece, muchos bebimos de esta copa de aspiraciones sociales y políticas; en mi caso determinó y sigue marcando con intensidad la elección de prioridades en lo laboral, en lo educativo, me jode muy mucho la trivialización de los sufrimientos humanos y de las injusticias. Cuando elegí la profesión de educador buscaba aportar algo a las personas socialmente más vulnerables y aunque con el tiempo la mirada es menos ingenua y mi trabajo ha derivado hacia un campo menos "social" (igualmente comprometido con las personas) intento aplicar los fundamentos y poner mi granito de arena y sigo teniendo en el afán esa motivación primaria.

Ya no cantamos estas canciones, pero en nuestra base siguen apretando las exigencias que lanzaban hacia los acomodados que tuviéramos un mínimo de decencia solidaria. Por eso este pequeñito homenaje a Víctor Jara y a todos aquellos que pusieron la banda sonora de "luchemos por un mundo mejor".

http://www.youtube.com/watch?v=ixsy3SU5rN0

Homenaje a Víctor Jara

Repito estas palabras con voz que se me escapa
a sitios donde crecen el crimen, la amenaza,
la fiera soledad de los que a hierro matan.
Pienso en la última tarde cantando tus canciones
frente a la gran montaña, pienso en tu muerte sucia,
batido por los golpes, los gritos y las balas.
Escucho tus silencios, largos como la lluvia
regresando a tu casa.
Repito tus caminos, tus ojos, tus mañanas, perdidos por el agua.
Grito tu voz clavada contra el alba desnuda
levantándose izada como un toro que surge
en una tarde clara frente a la tierra parda.
Repito estas palabras con voz que se me escapa
a sitios donde crecen el crimen, la amenaza,
la fiera soledad de los que a hierro matan.
Pienso en la última tarde cantando tus canciones
frente a la gran montaña, pienso en tu muerte sucia,
batido por los golpes, los gritos y las balas.

Letra y música: José Antonio Labordeta/ Álbum: Tiempo de espera (1975)

http://www.youtube.com/watch?v=3If4Ca-5mzY

Juan Sin Tierra - SKA-P

Manifiesto

Yo no canto por cantar
ni por tener buena voz,
canto porque la guitarra
tiene sentido y razón.

Tiene corazón de tierra
y alas de palomita,
es como el agua bendita
santigua glorias y penas.

Aquí se encajó mi canto
como dijera Violeta
guitarra trabajadora
con olor a primavera.

Que no es guitarra de ricos
ni cosa que se parezca
mi canto es de los andamios
para alcanzar las estrellas,
que el canto tiene sentido
cuando palpita en las venas
del que morirá cantando
las verdades verdaderas,
no las lisonjas fugaces
ni las famas extranjeras
sino el canto de una lonja
hasta el fondo de la tierra.

Ahí donde llega todo
y donde todo comienza
canto que ha sido valiente
siempre será canción nueva.

Víctor Jara - Canciones Póstumas

Yo estoy bien, tú estás bien

"La posición de vida: "yo estoy bien, tú estás bien", es la que la gente necesita para alcanzar todo su potencial. Con ello no se intenta dar a entender que todos los actos de las personas son aceptables. La posición existencial "yo estoy bien, tú estás bien" representa un punto de vista sobre las personas aparte de sus actos y poder, es un punto de vista que se requiere para conseguir relaciones íntimas que propicien el bienestar emocional y social"

Claude Steiner. Los guiones que vivimos

Un mal dia...

(Vaig néixer en temps d'esperança, però els aprofitats se la van quedar tota per ells, per consum propi...Els altres ens ha tocat pagar la multa.)

El temps i les males passades et van encabronant. Només els amics que et queden veuen darrera d'aquests ulls cansats l'espurna que encara brilla. Encara sort, perquè ni jo mateix hi crec. Cada cop baix que la vida t'ofereix et recorda les cruïlles on vas triar la opció errònia. On seríem si haguèssim demostrat a cada pas la gran valua dels nostres actes i pensaments, on hauríem arribat? Perquè no hem sabut satisfer les espectatives d'aquells què esperaven a cada pas l'encert del nostre savi diagnòstic, la nostra irrefutable teoria per prèmer el botó que obre la porta de l'Olimp, on només van els triats.

Ara, molts anys més tard del dia que vam començar a arrossegar-nos pel fang, barallant-nos dia a dia amb la crua realitat i havent de demostrar a cada pas, amb arguments feixugs i improvables, la tímida esperança què s'amaga darrera dels nostres actes; aquí estem tremolant i a punt de caure de pur cansament vital.

No serà així, de moment mai ho ha estat, però el tímid somriure que acompanyava ja fa un temps cada pensament, cada acció des del fons del cor, ja no lluieix, en l'entesa que no hi ha prou caliu per escalfar l'ànima.

Encara sort dels amics que veuen l'espurna darrera el dolor...

...Doncs això: un mal dia; demà serà millor.

Que el fin del mundo te pille bailando

http://www.dalealplay.com/informaciondecontenido.php?con=50046

Que el maquillaje no apague tu risa,

que el equipaje no lastre tus alas,

que el calendario no venga con prisas,

que el diccionario detenga las balas.



Que las persianas corrijan la aurora,

que gane el quiero la guerra del puedo,

que los que esperan no cuenten las horas,

que los que matan se mueran de miedo.



Que el fin del mundo te pille bailando,

que el escenario me tiña las canas,

que nunca sepas ni cómo, ni cuándo,

ni ciento volando, ni ayer ni mañana.



Que el corazón no se pase de moda,

que los otoños te doren la piel,

que cada noche sea noche de bodas,

que no se ponga la luna de miel.

Que todas las noches sean noches de boda,

que todas las lunas sean lunas de miel.



Que las verdades no tengan complejos,

que las mentiras parezcan mentira,

que no te den la razón los espejos,

que te aproveche mirar lo que miras.



Que no se ocupe de ti el desamparo,

que cada cena sea tu última cena,

que ser valiente no salga tan caro,

que ser cobarde no valga la pena.



Que no te compren por menos de nada,

que no te vendan amor sin espinas,

que no te duerman con cuentos de hadas,

que no te cierren el bar de la esquina.



Que el corazón no se pase de moda,

que los otoños te doren la piel,

que cada noche sea noche de bodas,

que no se ponga la luna de miel.

Que todas las noches sean noches de boda,

que todas las lunas sean lunas de miel.

JOAQUÍN SABINA - NOCHES DE BODA