SOMOS

No creo mucho en los tópicos. Sin embargo la expresión "se nota que eres maño... ¡¡¡Eres más cabezón...!!!" con los años me ha parecido adecuada para definir cierta manera común de actuar ante situaciones adversas, por parte de los hijos de esta tierra llamada Aragón. Esta tozudez no es exclusiva; tampoco nos quedamos ahí y, quizás, en esta emotiva canción del "abuelo" Labordeta (fuera de Aragón se le conoce apenas por el episodio del congreso en que mandó a la mierda a los señores diputados del PP (con toda la razón del mundo) , describa con el sentimiento que merece la autoafirmación modesta pero orgullosa de aquello que, como Pueblo, SOMOS.

Aquí va este legado de José Antonio Labordeta, cantautor que desde mi infancia, ya fuera de Aragón, en el pueblo tarraconense de Vila-seca de Solzina y a través de Radio Francia Internacional comencé a escuchar y que a través del tiempo se ha mantenido como el nexo más sólido con esa tierra "suave" y "dura" que es Aragón. De mis 45 años, sólo 11 he vivido en Aragón pero escuchando las cancioncicas del Abuelo, se establece un vínculo primitivo con ese sentimiento arcaico e inexplicable que niebla la vista y eriza la piel. Bueno, menos rollo y ahí van estas canciones que explican someramente partes de nuestra psique colectiva (aunque no toda, claro) que sin estos datos, las mentes ajenas tildarán de neurótica o cosas peores:

Somos, de José Antonio Labordeta

Un País de Ixó Rai y José Antonio Labordeta

Somos

como esos viejos árboles

batidos por el viento

que azota desde el mar.



Hemos

perdido compañeros

paisajes y esperanzas

en nuestro caminar.



Vamos

hundiendo en las palabras

las huellas de los labios

para poder besar

tiempos

futuros y anhelados,

de manos contra manos

izando la igualdad.



Somos

como la humilde adoba

que cubre contra el tiempo

la sombra del hogar.



Hemos

perdido nuestra historia

canciones y caminos

en duro batallar.



Vamos

a echar nuevas raíces

por campos y veredas,

para poder andar

tiempos

que traigan en su entraña

esa gran utopía

que es la fraternidad.



Somos

igual que nuestra tierra

suaves como la arcilla

duros del roquedal.



Hemos

atravesado el tiempo

dejando en los secanos

nuestra lucha total.



Vamos

a hacer con el futuro

un canto a la esperanza

y poder encontrar

tiempos

cubiertos con las manos

los rostros y los labios

que sueñan libertad.



Somos

como esos viejos árboles.

Polvo, niebla, viento y sol

y los coches de la opel.

el ebro guarda silencio

y el pueblo que abandoné.

una batalla en belchite,

la "tierra" de mirambel,

bajo cero en calamocha

y esa mina que enterré.

¡cómo esperas que te quiera

si esto no da más de sí!

¡como voy a abandonarte,

y el mar tan lejos de aquí!

la vergüenza de iberduero

las gentes de chanobas

unos que fueron "ta franzia"

y una gaita "pa bailar".

"os tiones d´a montaña"

y "a bergueña de charrar."

"les coques de casa chordi"

y la "francha del llevant."

¡cómo esperas que te quiera

si esto no da más de sí!

¡como voy a abandonarte,

y el mar tan lejos de aquí!

unos marroquís de fraga

y el golazo de nayim,

"los negros del baloncesto"

y un gitano de oliver.

las olimpiadas de chaca

la "obra" de torreciudad,

la macrocárcel de zuera

y aquel túnel de canfranc.

¡cómo esperas que te quiera

si esto no da más de sí!

¡como voy a abandonarte,

y el mar tan lejos de aquí!

Un País IXÓ RAI y Labordeta

DETALLS DE LLUM I COLOR DE LA PRIMAVERA A LA NOGUERA

Viaje en el tiempo Puig Campana

Costa Blanca. Formes i colors (no sólo de escalada vive el ser humano)

DEPORTEE

Il·lustrat amb la desgràcia dels camperols mexicans què es van estavellar amb l'avió què els acomiadava novament cap a Mèxic, després de treballar pel "germà ric" per quatre txavos, l'autor d'aquesta cançó es rebela contra el drama dels què busquen una millor existència lluny del terra que els va veure créixer. El drama què milions d'HUMANS pateixen, què veiem impassibles a la pantalla de TV, menjant una pizza familiar planificant les properes vacances, i què quan truca la nostra porta per demanar les molles que el vam robar de casa seva, ens fa pensar: Què s'adaptin a la nostra cultura!!! exigim prenent un burger i una coca-cola, després de veure Avatar.

Deportado, (Plane wreck at Los Gatos)
Woody Guthrie/Marty Hoofman, traducció al castellà de Roy Brown


La cosecha ya está, se pudren los melocotones
Las naranjas en sus canastas amontonadas están
Ellos regresan por avión a la frontera mejicana
Que paguen de nuevo si quieren cruzar.



El padre de mi padre vadeó ese río
Le quitaron todo el dinero que él trabajó
Mis hermanos y hermanas laboraron los frutales
Se montaron al camión hasta caer y morir.



Adiós a mi Juan, adiós Rosalita
Adiós mis amigos, Jesús y María
No tendrás tu nombre al viajar el aeroplano
Para ellos solo serás Deportado.



Ilegales somos unos, a otros no nos quieren
Se acaba el contrato, hay que seguir
Son seiscientas millas a la frontera Mexicana
Nos largan cual ladrones que hay que acechar



Morimos en sus montes, morimos en sus desiertos
Morimos sobre sus valles y sobre sus llanos
Morimos bajo sus árboles y sus matorales
En ambos lados del rio, nos morimos igual



El aeroplano prendió en fuego sobre el Cañón Los Gatos
Un bólido de luz conmovió nuestros montes
¿Y estos amigos, cual hojas secas regados?
La radio comenta: sólo son deportados



¿Así se labora en nuestros grandiosos huertos?
¿Recoger de esta manera nuestro frutal?
¿Caer como hojas secas y pudrirnos en la tierra
Tu nombre será siempre el Deportado?




"Donde haya niños con hambre y llorando,donde la gente no sea libre,donde los hombres luchen por sus derechos,allí estaré yo..." (Woody Guthrie)

Forever young

Francis Auderset, bon exemple d'il·lusió i vocació eterna de joventut, amb un ample somriure davant qualsevol circumstància, sense treva per a superar el següent obstacle. Per sempre jove

Bob Dylan: Forever Young - Por siempre joven

Que Dios te bendiga y te proteja siempre

que tus deseos se hagan todos realidad

que hagas siempre por otros

y otros hagan por ti

que construyas tu escalera a las estrellas

y subas cada peldaño

que permanezcas por siempre joven,

por siempre joven, por siempre joven,

que permanezcas por siempre joven.

Que crezcas para ser virtuoso,

que crezcas para ser auténtico

que siempre conozcas la verdad

y veas la luz que te rodea.

Que seas siempre valiente

seas firme y fuerte,

que permanezcas por siempre joven,

por siempre joven, por siempre joven,

que permanezcas por siempre joven.

Que tus manos siempre estén ocupadas

que tus pies siempre sean veloces

y que tengas una fuerte base

para cuando el viento cambie de golpe

que tu corazón siempre esté alegre

que tu canción sea siempre cantada

que permanezcas por siempre joven,

por siempre joven, por siempre joven,

que permanezcas por siempre joven.

Mandenllus

Xenialitat de Kamandunga???

Akí Mandenllús, estamos rodeados!!! Mei dei, mei dei, estamos rodeados!!!

Mas d'en Lluch . Centre Semiobert de Justícia Juvenil amb contractació esclavista i encoberta (i consentida, que treballar és treballar) a travès de les cooperatives Mas d'en Lluch i La Gritella(1986-1988). S'ha de destacar que en la millor època treballavem torns de dilluns a divendres (dormint al centre), de dilluns a dilluns i setmana de festa de dilluns a dilluns ( en definitiva una setmanada de prop de 100 hores per 84000 ptes. quan a un centre propi es cobrava unes 140000 ptes. per fer 37 hores). Tancat al cap de 2 anys i reobert posteriorment seguint les pautes de la pirateria oficial, a travès d'una cooperativa aquest cop amb més entitat (Trajecte Labor), però amb resultat idèntic. Actualment crec que està dedicat a reinserció de toxicoaddictes.

Com li deu passar a tothom en la seva primera feina, per mi va resultar un cúmul de sensacions intenses, algunes positives i altres no tant, però profundament enriquidores. Després de dues campanyes de monitor amb nois de Medi Obert de Justícia Juvenil, em va trucar un amic per si m'interessava treballar a un centre de justícia juvenil ubicat a un Mas perdut al mig de la muntanya. Feia un any què havia finalitzat els estudis de magisteri "amb més pena que glòria" i amb més interès per l'educació al camp social què no per la docència.

Sense saber on collons anava, pallá que ens anem, confiant que els companys, prou experimentats, ja em posaran al dia. Un mes d'agost molt tranki, a finals apareix un noiet escanyolit i tal i la trankilitat de la vida educativa-rural en quatre dies a mar que se'n va. El fotut arriba quan, sense temps per veure en de què anava l'ofici, al senyor "Kefe" de Tarragona, Dom Mariné, se li acut la brillant idea de desfer l'equip que hi treballava, per motius polític-religiòs-lo que em va explicar el mossén del poble-que allò és una comuna, etc., etc. (és a dir ridículus); munta una entrevista-examen de TBO on els únics què "aprovem"som els últims incorporats, els 2 elements pressumptament poc contaminats (que feia 2 dies que hi treballavem) als quals se'ns afegeixen 4 companys que encara tenen menys idea que nosaltres, però que són "de bona pasta" i amb "moltes ganes" (Mariné dixit), ens posa un director i una directora també novells (què sort tenim de la seva competència) i com es deia en un joc de carrer de la meva infantesa "a camochar!".

A partir d'aquest moment se succeeixen tot tipus de situacions d'aquestes que li donen salsa a la vida. A més de respondre als requeriments d'una professió per la qual no havíem estat formats, en condicions de vida a les quals no estavem gaire fets, l'"entorn" no acompanyava gaire: pressions des dels serveis territorials per incorporar l'equip persones triades pel seu cognom; treballadors que feien principalment la funció d'informadors sobre el terreny del cappo; al Mas hi havien zones senyalades pels enginyers com a inhabitables pel perill d'ensorrar-se, i per on els menors podien transitar fàcilment; prohibició expressa des de la capitania general dels serveis territorials de treballar amb granja o hort, tal com es treballava al primer equip, cedint en canvi ma d'obra barata a una empressa d'explotació vinícola,... L'experiència es va estendre durant 9 mesos més, quan es va tancar el centre per motius que encara deconec. Cada un va seguir el seu camí, la majoria hem continuat treballant en l'educació, en àmbits molt diferents, a nivells molt diferents. Amb l'entusiasme, la il·lusió i la ingenuïtat d'aquell temps, potser no, però la majoria de nosaltres, allà on estem encara anem donant guerra (o això voldria pensar...)

En definitiva, aquells temps van suposar una gran lliçò de:

• què es pot fer sense tenir ni idea però amb moltes ganes (= res, o cremar-se -burning out li diuen- i veure que no tens ni puta idea, cosa que ja sabies abans).

• què quan més amunt en l'escala de comandaments, pitjor (no sempre, és clar)


• què els nois què passaven per aquests centres alguns "no triomfen a la vida", però se la saben ben llarga.


• què les bones idees sense coherència, pfffff.
  
• què si tots els dies petes la xerrada a la nit l'endemà quedes fet caldo


• què si condueixes sense carnet, millor no aparcar a la lluna de la Venta d'en Pubill davant la guardia civil.

• què amb bons companys, pots treballar en circumstàncies molt dures, però pots viure moments insuperables.

En definitiva, una gran experiència i un gran plaer d'haver pogut compartir aquells dies amb el Jordi Molina i el Jordi Roig, el Joan "bombero" Rovira i el Joan Cubells, la meva petita i gran companya de torn, la Roser Massip, la potenta Marina Arnau, els super dire i super sots, el Javier i la Miserincòrdia, i la Ivonne Amoròs i el Francesc Arjona (per part de la cooperativa Gritella) i també encara que menys temps però també amb molt de gust, el Biel Roig, el Salva Pascual i la Tere Olivé i la Mònica Villena (de la primera cooperativa Mas d'en Lluch) que juntament amb altres companys, amb gran il·lusió i iniciativa, van posar en marxa aquest centre que pretenia ser una experiència avançada i molt en la línia del que ha estat el centre Can Coguls "Oriol Badia", referent educatiu en tot l'àmbit estatal. Especial menció a la gran cuinera i persona Montse i el seu home, l'Amadeu, i als nois que tan bons i mals moments ens van fer passar però que tant ens van ensenyar (i amb el discret desig què la vida els hagi donat una altra/es oportunitat/s per reeixir).